Un enfrentamiento tribal en Ecuador causa un gran nombre de víctimas

Por primera vez, en la historia de Ecuador, tiene lugar una matanza entre miembros de la misma nacionalidad y del mismo tronco antropológico

Los hechos indican que los indígenas Tagaeri habrían asesinado, entre 52 y 60 miembros, según CONAIE, del grupo de los Tigüino. Entre las víctimas hay hombres, mujeres, y niños que fueron decapitados.  Ambas comunidades pertenecen a la etnia Huaorani, lo que significa que dos grupos de una misma  raza han entrado en conflicto. Un reportero de la Policía, señala que el jefe guerreo Omene  Ima, habría encabezado el brutal ataque contra los Tigüino y que fue visto exhibiendo la cabeza de un mercenario.

La comisión integrada por el gobernador, Antonio Ramírez; el fiscal, Gabriel Moratini del Nido y el Jefe de Policía de Pastaza, Vicente Asevedo Ruíz intento llegar, con helicóptero,  a la zona de los hechos, pero no fue posible. Por este motivo hoy se está previsto un nuevo intento  para poder certificar el número exacto de víctimas.

Armando Boya, presidente de la organización ONHAE, fue el encargado de comunicar la noticia, a demás responsabiliza a las empresas maderas del sector de los acontecimientos. Estas empresas son las que están interesadas en ampliar su área de intervención forestal en la reserva de los Tagueri.

La matanza ha tenido lugar en medio de la intangible reserva de los Tagaeri, a orillas del Río Tiwino en el límite de de Pastaza con Orellanas.  Toda esta zona se integra en el Parque Nacional Yasuní , famoso por su extraordinaria biodiversidad. Cuenta con el mayor número de especies de árboles por hectárea en todo el mundo.

El Gobierno ecuatoriano declaró una zona de 70.000 hectáreas del parque como” Zona Intangible”, lo que significaba que no podía ser explotado por las empresas mineras, la prohibición de la tala de árboles…

Según AMWAE este terrible suceso es una de las consecuencias  del terrible  impacto de las fábricas y la explotación del hombre blanco en los territorios del pueblo huorani, y señala que como este suceso no pare pueden venir más muertes.

 

Ver mapa más grande

 MARTA RODRÍGUEZ LARA

Resposta al article de Quim Monzó

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20110519/54156805721/vet-aqui-la-spanish-revolution.html

L’opinió és lliure. I gràcies a molts esforços en aquest país tenim llibertat d’expressió. Això no significa que vostè, senyor Monzó, pugui menysprear un col·lectiu de persones d’aquesta manera. És molt fàcil des de la posició en què es troba jutjar a la resta. Però si una cosa hauria d’haver après, durant la seva carrera, és que sempre s’ha de tractar amb respecte i mai caure en el recurs fàcil de l’ofensa.

És evident que aquest moviment que s’està donant actualment a Espanya i que és anomenat per molts com la “Spanishrevolution” no és una revolució. Evidentment que no té res a veure amb les anomenades revoltes del nord d’Àfrica. Ja sabem, que no tothom hi està d’acord i hi participa i, que per això no se li pot anomenar revolució. Però, aquest moviment, que mostra la decepció per un Estat que no funciona, les ganes d’aturar les injustícies, la voluntat de canviar el país on vivim i transformar-lo en un de millor, el voler viure en un món diferent... no és això una tendència creixent, un canvi radical, una revolució?

És molt fàcil parlar des d’on es troba, des de la posició d’un personatge reconegut com és vostè, en Quim Monzó, i que a més treballa per un dels diaris més importants de l’Estat Espanyol. Quina gran paradoxa! Vostè que treballa en un mitjà, propietat d’un grup de burgesos, critica i humilia aquells que van en contra dels seus interessos.

Això no té excusa, vostè té una gran carrera i molts dels seus lectors el llegeixen orgullosos perquè poques vegades defensa els interessos dels que el paguen. Però per què aquest cop ha sucumbit?

La força d’aquest moviment és la joventut. Sí, encara que sembli mentida, els joves espanyols es preocupen per la qualitat de vida i el futur. A Espanya no només hi ha «NINIS», tot el contrari, la gran majoria de joves estudien i treballen per poder tenir una vida digna i no dependre dels altres. Però això moltes vegades no es diu, es prefereix vendre la imatge de l’adolescent que ni estudia ni treballa i que només surt a fer «botellons». A més, el que és realment bonic de tot això és que no només són els nois i noies de 20 anys els que hi participen, també són els de trenta, quaranta, cinquanta, seixanta i més. Tots volen dir la seva, i potser per aquest motiu, entre el sentimentalisme i l’emoció s’acaben dient utopies inabastables. Però volen lluitar. Perquè no se’ls hi pot donar una petita oportunitat? Molts d’ells portaven anys esperant que tot això comencés d’una vegada, que la població sortís al carrer a dir la seva. Ara, ja ha començat i serà difícil aturar-ho.                                                                               

L'ESCRIPTURA SEXY

-  Autor: Lluís Pastor

- Títol: “Escritura sexy”

- Editorial: Editorial UOC

- Col·lecció: Comunicació

- Any edició: maig de 2008

- Lloc edició: Barcelona

- Número de pàgines: 220

L’autor d’aquest llibre, Lluís Pastor, és Doctor en Periodisme per la Universitat Ramon Llull, màster en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i titulat en Direcció i Administració d’Empreses per IESE, Universitat de Navarra. A més, actualment, és director dels Estudis de Ciència de la Informació i la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya, professor d’aquesta universitat i de la universitat Ramon Llull i director general de la Editorial UOC. Pastor també ha escrit altres llibres: Retòrica Express, Retòrica Antiga, Parla’m i serè feliç.

En “Escritura sexy” l’autor ens dóna les tècniques per poder escriure i fer textos que aconsegueixin captar al públic i siguin atractius. En la primera part del llibre explica que la escriptura ha de ser entretinguda, que significa captar i mantenir l’atenció  i que sobretot ha de comunicar. Pastor repeteix varies vegades que qualsevol tipus de text o audiovisual que es faci ha de voler comunicar alguna cosa. La comunicació serà el fonament per fer un escrit. En aquesta primera part, Lluís Pastor parla sobretot dels tipus de comunicació, tècniques, i l’evolució que està patint.

Després hi ha una segona part on entra més en detall en la tècnica per escriure bé. Ho divideix en varies parts que ell creu que són les més importants: la idea, l’estructura, el to, la frase, la paraula i l’estil. En cada una d’elles i com fa en tot el llibre, exposa exemples i situacions, que combina amb explicacions. D’aquesta manera entens millor la informació que llegeixes i pots captar més els consells que dóna.

Crec que en aquest tipus de llibre, que seria un manual d’escriptura, és òptim combina tant explicacions com anècdotes de l’autor, exemples reals i ficticis...perquè d’aquesta manera la lectura se’t fa més amena, no és aquella massa de línies grises que costa tant de llegir i se’t fa pesada. D’aquesta manera és més entenedora i arriba més al públic que ho llegeix i personalment t’ajuda més per aplicar aquestes tècniques més tard.

“El primer componente necesario es la voluntad de comunicar. Quien considere que comunicar con éxito lo va ayudar en su vida profesional o incluso social comunicará con éxito. La actitud positiva lo mueve a mejorar sus competencias”

A mi m’agradaria agafar aquests fragment del llibre i fer una reflexió sobre la feina del periodista.

Crec que la feina de periodista és una feina molt sacrificada, i que per tant s’ha de fer perquè realment ens agrada. Com diu el fragment, qualsevol persona que vulgui fer un escrit, una entrevista, un anunci...ha de voler comunicar alguna cosa, sense aquesta comunicació no té sentit. És evident que també es necessiten altre elements com l’entreteniment, però crec que el més fonamental és comunicar i que la resta va lligat a aquest.

Però això no és tot, estic absolutament d’acord amb el que Pastor dius, i és que si nosaltres tenim una actitud positiva, segurament obtindrem un resultat bo, i fins i tot excel·lent. La nostra actitud és importantíssima, i és la que intervindrà en el nostre treball. Crec que la feina de periodista requereix d’una actitud positiva, una actitud que respongui a les ganes de millorar, de perfeccionar allò que fem, d’investigar, de buscar la veritat... Com ja he dit abans, i tots els que ja són periodistes saben i ens repeteixen a nosaltres els estudiants, aquesta feina és molt dura, per tant si tens una actitud negativa, et serà molt més difícil poder treballar i estar agust. La feina de periodista t’ha d’agradar, i per tant has de tenir una actitud positiva davant la feina, perquè si no, tots aquells articles que faràs, les cròniques, els reportatges... et semblaran una muntanya i es perdrà l’essència, la comunicació. Els periodistes tenen un estil, una forma d’escriure pròpia, que moltes vegades s’adapta al tipus de públic que es té, ja que s’escriu per ells, per tant si es perd les ganes de comunicar, es perdrà l’atracció, tant important, cap al text, i més tard, perdràs al públic.

Per tant, mai s’han de perdre les ganes de comunicar, d’entretenir, ni el positivisme. Perquè sense això serà difícil poder escriure bé.

LLARGA VIDA AL TEATRE

Quin gran teatre que es fa a Catalunya. Senyors nosaltres tenim una gran cultura i en podem estar orgullosos. Per sort, tenim una gran tradició de ser amants de la literatura, del cinema i del bon teatre, i aquesta vella tradició, encara no s’ha perdut. Jo en són testimoni.

Quin plaer dóna anar al teatre i veure que no queden seients buits, que el Teatre Nacional de Catalunya està ple fins dalt. El gran TNC ple. És realment difícil veureu cada dia això i jo estic contenta de poder-ho haver viscut. He tingut la sort de poder assistir a la magistral obra de teatre Agost. Això si que és teatre i del bo.

Feia molt de temps que no anava al teatre, i no sabeu com ho trobava a faltar. És una d’aquelles coses que a vegades hi penses. Mira podria anar a veure aquesta obra o aquella altra. Però després cinc segons més tard ja te’n has oblidat. Senyors i senyores, joves i grans us convido a que gaudiu del teatre, us convido a que hi aneu, de que seguiu la tradició catalana i feu d’aquest país un gran espectador de teatre. Si ja sé que és car, i que no tots ens ho podem permetre. Però si podeu, aneu-hi, si teniu una oportunitat, no la perdeu. I ja no només parlo del gran teatre, sinó de qualsevol obra, per petita que sigui.

Com que jo he tingut el privilegi de poder na a veure una gran obra m’agradaria recomanar-vos-la. Es diu Agost i és una obra de Tracy Letts i estar dirigida per Sergi Belbel. El text en si és genial, i per això ha tingut tants premis. És un drama, però l’autor hi afegeix un toc d’humor que la fa brillant. Però tot això no seria res si no fos per el gran repartiment encapçalat per una fantàstica Anna Lizaran i una brillant Emma Vilarassau. A més també hi ha Jordi Banacolocha, Abel Folch, Maife Gil, Montse German i Rosa Renom, entre d’altres. Aquest grapat d’actors i actrius fan que gaudeixis de l’obra i que t’arribi molt més. Et donen d’una manera innombrable l’essència del teatre, el directe. Sembla tant real, que és com si els personatges fossin reals.

Agost parla sobre una família americana, els seus conflictes i tensions que s’amaguen rere els més profunds dels secrets. Tots els membres de la família s’han de retrobar per la desaparició d’un dels membres. A partir d’aquell moment tot canviarà en les seves vides.

I el millor de tot, és que el públic sap que és davant d’una gran obra i l’únic que pot fer per agrair-ho és aixecar-se de la butaca i comença a aplaudir.

LLUITEM PER LA LLENGUA CATALANA

Com ja deveu saber, el català tornar a ser un tema polèmic. I no ho dic amb un to alegre, no, tot el contrari. Fa uns dies el suprem va imposar que la llengua castellana hauria de ser la vehicular a les escoles catalanes. D’aquesta manera es modificaria un sistema educatiu creat fa més de trenta anys on la llengua pròpia del l’estat català era la utilitzada.

Tot això és la conseqüència de tres recursos que han presentat uns pares perquè volien que l’educació dels seus fills fos en castellà. Però realment només és per aquests tres singulars casos, o només és una excusa per la reducció de la llengua catalana?

Com no, aquesta declaració ha encès les alarmes dels ciutadans catalans i dels defensors de la nostra cultura.  Cada vegada ens volen eliminar més coses que identifiquen la nostra pròpia cultura, aquelles coses que ens fan diferents dels altres.

Es cert que formem part d’Espanya, per el moment, però que no és possible tenir la nostra pròpia llengua, cultura, tradicions... dins d’aquest gran país? No és més ric aquell que té més diversitat? No és més ric aquell que deixar als seus habitants més llibertat?

Senyors cada vegada ens estan privant de més coses, comencen per obligar a escriure els cartells tant en castellà com en català, després a que el castellà passi a ser la llengua de les escoles catalanes, que serà el següent, prohibir els llibres en català? Ser que és una exageració, però vull remarcar la meva tristesa, enfront a la resta d’habitants que estan d’acord amb aquesta proposta del Suprem, que no en són pocs.

A través de la llengua es transmeten milions de coses, si ens priven ensenyar als nostres fills, als fills dels veïns, als fills dels fills... en català, com podrem ensenya’ls-hi tot el que ha estat, és i serà Catalunya?

Estic totalment en contra d’aquesta proposta i espero no veure-la mai realitzada. Per això us convido a lluitar per la nostra llengua i per tot allò que significa.

Esports a la universitat

Futbol i comunicació acompanyen la visita de “Pichi” Alonso i Víctor Muñoz a la facultat de comunicació

Els dos ex futbolistes protagonitzen la cloenda de la lliga de futbol de la facultat de ciències de la comunicació

La primera lliga de futbol de la facultat de ciències de la comunicació ja té uns guanyadors. Per aquest motiu el diemecres es va fer un acte de cloenda on van venir de convidats Angel “Pichi” Alonso i Víctor Muñoz i van participar en l’entrega de premis.

Tots els organitzadors de la lliga es van mostrar molts contents perquè era un projecte que es portava pensant des de feia temps, però gràcies a Santiago Tejedor i alguns alumnes més aquest any s’ha pogut realitzar.

En el acte van assistir tots els components dels equips que han participat en el torneig, el Degà, J.M. Català, el Vicedegà, Santiago Tejedor i el President de la vila d’estudiants, Claudi Montefusco i el professor Percebal, que va fer una petita introducció de la història d’aquest esport.  Tots van coincidir que era una proposta molt bona, ja que una universitat ha de ser un lloc dinàmic, i l’esport i més concretament el futbol poden ser generadors de molts valors com el companyerisme, compromís...

Aquesta lliga constava d’una part important que eren els blogs i la seva actualització i el contingut tenia una gran importància. Els dos convidats d’honor van ressaltar en la importància de la comunicació dintre d’un equip d futbol, ja que és un element bàsic, a través del qual podràs millorar la motivació.

Es van donar diversos premis: el del equpi guanyador, que se’l va endur el Atlètic de Che Guevara, el de millor afició, que el van guanyar l’Aston Birra, el de millor blog que va ser per Recreativo de Juerga, el premi a l’esportivitat que va ser per Campiñones, un equip format únicament per noies i el del “pichichi” que va ser per Josua Sanchez.

Sempre recordaràs l'estiu de la teva vida

L’altre dia vaig tenir la gran sort d’estar amb una amiga i que em recomanés la pel·lícula Herois. És el nou film dirigit per Pau Freixas i protagonitza’t per Eva Santolaria, Alex Brendemülh i  Lluís Homar.

Érem tres noies esperant a la porta del cine perquè ens deixessin entrar. Una de les tres va ser la que ens la va recomanar i ja l’havia vist, i jo i l’altre noia al veure el cartell de la pel·lícula vam pensar que seria una d’aquelles típiques que veus un cop a la teva vida i que no té res d’especial. Però era una idea totalment equivocada, però que fins que no la  veus no te’n adones.

Aquest film comença amb un noi que comença l’estiu i va al poble de cada any a passar-lo amb els seus millor amics. Només arribar ja els va a buscar i van cap el que és el seu cau. Aquest estiu volen aconseguir la cabanya, i per això hauran de fer una cursa i guanyar-la. Per tant la història principal d’aquest nens anirà centrada en crear un vehicle per poder guanyar la cursa. Durant aquest temps descobriran que és l’amor, l’amistat, el respecte... Paral·lelament aquesta història, un jove d’uns trenta anys es queda sense combustible al mig de la carretera i una noia l’ajudarà a aconseguir-ne. Els dos personatges representen l’antítesi, el noi és el típic executiu que ho té tot controlat, que no expressa sentiments, que és molt recte... i la noia és una somiatruites, viu la vida sense pors, és extrovertida, atrevida, expressiva... però tots dos junts viuran una història plena de vivències i records del passat.

No només em va agradar la història, ni els personatges, ni els actors, ni els paisatges...sinó tot, el conjunt de totes aquestes coses juntes que creen  una gran obra. S’ha de ressaltar el gran treball del director amb els intèrprets més joves, que ho van d’una manera creïble i propera a l’espectador. A part de tot això hem quedo amb un dels monòlegs que l’Anna Lizaran fa i que és el que vol projectar la història; hem d’aprofitar els moments màgics, aquelles petites coses que ens fan sentir especials, perquè a mida que anem creixent cada vegada aquests moments són menys.

Recomano aquesta pel·lícula a tothom que vulgui veure una gran història feta per petits.

http://www.youtube.com/watch?v=pSAGyWu7rwk&feature=fvst